La voluntat de la formiga.

Imagineu una formiga. Poca cosa, si. Però forta. Capaç. Valenta. Constant.

Us imagineu què passaria si els dubtes l’ofeguessin?

Us imagineu què passaria si la seva vida estigués plena d’interrogants?
Jo si.
Jo crec que tindria la força necessària per doblegar cada un d’aquests interrogants que l’ofeguen!
Que seria capaç de donar-lis forma!
Que els canviaria per exclamacions!
I les exclamacions tindrien forma de resposta!

Ara, nosaltres, els humans, sense deixar de ser humans, ens posem en la situació de la formiga. Ens ofeguen els dubtes, els interrogants. I nosaltres, possiblement no intentarem sortir d’aquest mar de dubtes. Ens oblidarem de que som dimensionalment molt més superiors que aquella formiga. Ens oblidarem que aquell insecte tan insignificant, ha resultat mostrar-se molt més fort, més valent, més capaç i més constant que nosaltres. Ens oblidarem que nosaltres som més intel·ligents, més hàbils, més forts, més capaços, més valents, més constants, més poderosos... que aquella formiga. I encara amb totes aquestes qualitats, morirem ofegats. Almenys molt abans de que s’ofeguin les formigues.

Si, és cert que els humans sabem nedar. Però ens asfixien les pors. I ens manca totalment la voluntat. La voluntat de la formiga.

Por a obrir els ulls.

Optofòbica humanitat,

que ens té els ulls tancats.

Mil pors i remordiments,

saturen les nostres ments.

Mil valors per descobrir.

Mil prats encara hem de veure florir.

Deixa’ns creure societat,

deixa’ns veure el món en optimes condicions.

Sense aquells que t’han embrutat.

Canvia l’odi per amor.

Crema la maldat.

Que de les cendres  en neixin flors.

I quan hagis acabat,

Tindrem un món de colors.

Crearem un món real, 

on tot serà com cal.

On tothom sabrà fer el bé,

sense imposar prèviament

el què s’ha de fer.

Immunitzada quedarà  

La humanitat

De la optofobia

Per sempre.