-Fills de puta tots, he dit!.
I de cop es tanca la porta i s’obre un món de
colors. De colors foscos però colors. Sona un banjo. Un contrabaix. Un bombo. I
una guitarra acústica acompanyada per una veu d’home de Rotterdam borratxo però
amb molts anys de conservatori al darrere. No, no és Mumford & Sons. És un
pensament fictici. M’ho estic inventant. Som ànimes voladores, collons. Tenim
el poder de dir “Fills de puta tots” i que després es tanqui una porta i s’obri
un món de colors. En el fons és això el que m’agrada de l’escriptura. Que pots
no tenir ni puta idea de res i acabar guanyant 120.000€ per una parrafada. I és
que al cap i a la fi els diners ho són tot. Són felicitat, són cotxes, són
dones, són sexe, són amor. Si, l’amor pels diners també és amor. Però potser si
que és una merda d’amor. Però qui som nosaltres per dir quin amor és el bo?
Només som ànimes voladores, collons. I ara què fem? Doncs molt fàcil. Seguir
buscant el sexe, com hem fet sempre, fins que ens reproduïm. Tinguem néts
malparits. I morim. Que al cap i a la fi és el que hem vingut a fer aquí. No,
no. Estic exagerant. Potser estic fent broma i tot. El cas és que jo he vingut
aquí per fer cançons i fer així un món millor i sobretot, guanyar molta pasta.
Que al cap i a la fi els diners ho són tot.
-Què pesat amb això dels diners, Lluís!
Si bé, el cas és que el sistema capitalista és una
merda, a mi no m’agrada gens. Però és que m’agraden molt les dones.
