Seguidors

sábado, 29 de diciembre de 2012

I ara què fem?


-Fills de puta tots, he dit!.
I de cop es tanca la porta i s’obre un món de colors. De colors foscos però colors. Sona un banjo. Un contrabaix. Un bombo. I una guitarra acústica acompanyada per una veu d’home de Rotterdam borratxo però amb molts anys de conservatori al darrere. No, no és Mumford & Sons. És un pensament fictici. M’ho estic inventant. Som ànimes voladores, collons. Tenim el poder de dir “Fills de puta tots” i que després es tanqui una porta i s’obri un món de colors. En el fons és això el que m’agrada de l’escriptura. Que pots no tenir ni puta idea de res i acabar guanyant 120.000€ per una parrafada. I és que al cap i a la fi els diners ho són tot. Són felicitat, són cotxes, són dones, són sexe, són amor. Si, l’amor pels diners també és amor. Però potser si que és una merda d’amor. Però qui som nosaltres per dir quin amor és el bo? Només som ànimes voladores, collons. I ara què fem? Doncs molt fàcil. Seguir buscant el sexe, com hem fet sempre, fins que ens reproduïm. Tinguem néts malparits. I morim. Que al cap i a la fi és el que hem vingut a fer aquí. No, no. Estic exagerant. Potser estic fent broma i tot. El cas és que jo he vingut aquí per fer cançons i fer així un món millor i sobretot, guanyar molta pasta. Que al cap i a la fi els diners ho són tot.
-Què pesat amb això dels diners, Lluís!
Si bé, el cas és que el sistema capitalista és una merda, a mi no m’agrada gens. Però és que m’agraden molt les dones. 

miércoles, 21 de noviembre de 2012

Autodestrucció constructiva


Recordar el què encara enyores. Fer-te mal expressament. Pel morbós plaer d'escriure-ho. Violador de pensaments. Masoquista de paraules. Folk casual de fons. Intentes fer cançons. Però res. Difícil trobar acords tan particulars. Arpegis de gitano. Ventilador techno-house. Indagues sons inaudits. Per un món que s'ha esvaït. 

El dia que es posi de moda ser bo amb la gent.


El dia que es posi de moda ser bo amb la gent, la vida serà una passarel·la de models que sempre aniré a veure.
Que en comptes de voler sempre més, i només per nosaltres.
Ajudem sempre com el que més, i només pels altres.
Que compartir ens faci grans, i a l’avarícia li tallem les mans.

sábado, 4 de agosto de 2012

SOMRIC-S



Hi havia una vegada un món on els diners ho eren tot. Eren menjar. Eren roba. Eren xampú. Eren sostre. Eren plaer. Eren tot allò que un necessitava per viure. 
Un dia com qualsevol altre, una titellaire, que estava embarassada del seu marit pallasso, va trencar aigües. Allà, a l’hospital, es podia apreciar el cap d’en Gus, que sortia atent a tots els somriures que hi havien a aquella habitació. 
Aquell nadó va anar creixent, els pares agafaven draps de roba dels titelles, i li cosien totes les peces de vestir. 
A la guarderia, en Gus cridava molt l’atenció. No per la roba, sinó per mostrar-se sempre molt col·laborador. Les professores sempre li agraïen amb un somriure. I ell es posava molt content.
Quan va començar l’escola, les professores notaven quelcom estrany en aquell infant. Tenia molt de carisma per l’edat que tenia.  I tothom li somreia a en Gus. I ell era feliç. 
A mida que es va anar fent gran les obligacions del Gus augmentaven. Ell no acostumava a fer els deures. A casa es dedicava a preparar espectacles per els més menuts de l’escola, i les interpretava a l’hora del pati. Tots somreien contents. I ell era feliç. 
Sovint els amics d’en Gus es queixaven, perquè no tenien joguines suficients.  Ell no es ficava en aquest tipus de conversacions. Ell volia fer somriure a tanta gent com pogués. Ja en tenia prou. 
Al acabar la secundaria en Gus havia après petites coses del món de l’art. I l’any següent,  quan tots els seus amics van començar el batxillerat, ell va ampliar els seus coneixements de música, teatre i dibuix de manera autodidacta. 
Al cap d’un any, els seus pares feien una ruta per algunes de les ONGs d’Europa. En Gus els va acompanyar. I allà va començar a posar en practica els seus espectacles. Ho combinava tot, et pintava una música amb la guitarra, mentre expressava corporalment tota una historia sempre amb final feliç. Et deixava reproduint la música que havia pintat anteriorment i et dibuixava una cançó. Tothom somreia. Ell era feliç.

I així va anar fent vida, visitant a tot aquell que necessitava somriure. Assolint el seu objectiu amb espectacles meravellosos. En un món on els diners ho són tot, ell s’alimentava de somriures. Ell s’aixoplugava en els somriures. Ell es purificava amb els somriures. Ell es vestia de somriures. El seu plaer eren els somriures. Tota, tota la seva vida eren infinitats de somriures que es reduïen a la seva pròpia felicitat. 


martes, 10 de julio de 2012

Sóc un fil d'estendre la roba.


Un bonic fil d’estendre la roba, vivia en un bonic balcó on una bonica joveneta hi penjava tot sovint peces de roba que, amb el pes, dibuixaven un somriure en aquell fil.
Malauradament, els fils viuen per sempre, però les jovenetes es fan grans, i la tecnologia avança. I els fils entristeixen i sense el pes d’un somriure tots ells canten al uníson...
Sóc un fil d'estendre la roba.
Lleig i inútil.

Sóc un fil d'estendre la roba.

Al que ja ningú valora.

Sol i inútil.

Sóc un fil d'estendre la roba.

Al que ningú ja valora.

Tothom té ja una assecadora.


I és per això que sempre que veig un fil d’estendre la roba, faig fotografies com aquesta:


jueves, 7 de junio de 2012

La voluntat de la formiga.


Imagineu una formiga. Poca cosa, si. Però forta. Capaç. Valenta. Constant.
Us imagineu què passaria si els dubtes l’ofeguessin?
Us imagineu què passaria si la seva vida estigués plena d’interrogants?
Jo si.
Jo crec que tindria la força necessària per doblegar cada un d’aquests interrogants que l’ofeguen!
Que seria capaç de donar-lis forma!
Que els canviaria per exclamacions!
I les exclamacions tindrien forma de resposta!

Ara, nosaltres, els humans, sense deixar de ser humans, ens posem en la situació de la formiga. Ens ofeguen els dubtes, els interrogants. I nosaltres, possiblement no intentarem sortir d’aquest mar de dubtes. Ens oblidarem de que som dimensionalment molt més superiors que aquella formiga. Ens oblidarem que aquell insecte tan insignificant, ha resultat mostrar-se molt més fort, més valent, més capaç i més constant que nosaltres. Ens oblidarem que nosaltres som més intel·ligents, més hàbils, més forts, més capaços, més valents, més constants, més poderosos... que aquella formiga. I encara amb totes aquestes qualitats, morirem ofegats. Almenys molt abans de que s’ofeguin les formigues.
Si, és cert que els humans sabem nedar. Però ens asfixien les pors. I ens manca totalment la voluntat. La voluntat de la formiga.