Qui perd el timó sempre li queda l'àncora.

Hi havia una vegada un negre del Congo que era considerat per tot el poblat com un tonto. El cas és que el seu cervell havia trobat un conducte dins del encèfal d’aquell negre que li permetia escapar. Així doncs el cervell es va organitzar de tal manera que durant el dia se’n aniria a aprendre coses per ell mateix, i durant la nit estaria dins de l’encèfal  d’aquell negre.

D’aquesta manera, el negre somiava cada nit amb les coses més meravelloses que mai ningú havia pensat. Somiava amb invents que serien útils a tota la humanitat. Somiava amb els secrets més valuosos de la vida. I esclar el seu cervell era lliure, no depenia en absolut del pes de la ignorància de cap home ni de la seva respectiva anima. Podia descobrir lliurement allò que el cervell realment volia.

Però maleit el moment en que el negre es despertava, totes les idees se’n anaven amb el prodigiós cervell, i ell no recordava res. Estava desorientat del tot. Bé potser si que l’ànima li deia ves cap aquí, ves cap allà... però no tenia un rumb clar, no sabia que havia de fer. Des de fora se’l veia realment com un tonto. I cada vespre tornava a casa sense haver aprés res. Res de res.

I així varen anar passant els ignorants dies, i les fascinants nits de la vida d’aquell negre. Fins que un dia en un d’aquells passejos d’ignorància conduits per l’ànima d’aquell negre, un home blanc que ja feia un parell de dies que s’havia instal·lat al Congo per explotar els recursos d’aquell lloc, va veure aquell negre passejant de forma estranya, diferent a tots els altres negres de la zona. L’home blanc el va seguir dissimuladament fins casa seva, apuntant cada detall del seu curiós comportament. Captivat l’home blanc, va decidir passar la nit a prop d’on aquell negre vivia. La llum de la casa permetia apreciar a l’home blanc els moviments d’aquell negre. Es podia apreciar com es cuinava amb moltes dificultats alguna cosa per sopar. S’hi va estar una bona estona. I finalment, va tancar el llum per anar a dormir. Però l’home blanc no va deixar d’observar, i amb el temps exacte per a que el negre s’adormís, l’home blanc va veure entrar molt discretament un cervell. Immediatament l’home blanc es va aixecar per anar a veure que passava allà dins. Va veure com aquell cervell s’introduïa dins de l’encèfal d’aquell negre. I l’home blanc ho va entendre tot, va veure que un cervell d’aquestes característiques li aportarien a aquell negre uns somnis increïbles. Així que va estudiar un pla per treure profit d’aquell cervell. Primer va pensar en segrestar-lo per implantar-se’l a ell. Però l’home blanc ja n’estava content amb el seu. I més tard va pensar en un projector de somnis, que li permetria saber tot el que coneixia aquell cervell. I després de uns mesos de treball, l’home blanc va aconseguir aquest projector. Així que va anar a Cal negre  a projectar el seu somni. I la primera nit ja va poder veure un invent que el faria d’or. Així que cada nit, anava a fer la projecció, s’apuntava l’invent i el construïa, i s’anava fent ric, cada cop més, però mai en tenia prou. Fins que en un dels viatges diürns i lliures del cervell d’aquell negre, va veure un dels seus invents, i va aconseguir informació de qui n’era el responsable. Un cop va saber que era l’home blanc, va veure que ja n’hi havia copiat més d’invents. I aleshores el cervell va entendre-ho tot; Les pessigolles que notava últimament per les nits, eren el projector d’aquell home blanc. Així que per la tarda va tornar a casa el cervell tot ple de ràbia. Es va introduir a l’encèfal del negre. I per primer cop van sortir tots dos junts durant el dia per anar a buscar a l’home blanc. Se’l varen trobar fent la migdiada, i el cervell va tenir una brillant idea. Amb el cos de l’home negre va extreure el cervell de l’home blanc, pel mateix conducte que el cervell d’aquell negre havia trobat per a sortir. Un cop fora el cervell de l’home blanc, el cervell d’aquell negre va sortir també i li va dir:

 -Hola cervell de blanc. Tinc un tracte per a tu; Jo faré que aquest negre et  netegi tota aquesta maldat i avarícia que se’t veu bruta a la part superior del còrtex, a canvi de que tu formis part a partir d’ara del seu encèfal. Jo seré lliure durant el dia, i a les nits et visitaré i compartiré les meves coneixences amb tu. Què et sembla?

-Em netejarà tota aquesta brutícia? De debò?!

-Amb molt de gust company.

- Tracte fet doncs.

I així ho varen fer. Varen deixar a l’home blanc ofegant-se en un mar d’ignorància. El cervell de l’home blanc va ser netejat i introduït dins del negre, que ja podia caminar amb un rumb clar i definit. Que podia pensar en la vida, en tot allò que ell volgués.

Per les nits el cervell lliure tornava i compartia amb el cervell company tots els seus invents, totes les idees, totes les aventures, de tal manera que aquell negre va inventar la videoconsola, la televisió, la monarquia, el blau turquesa, entre molts d’altres invents super imprescindibles per a la humanitat. Invents amb els que no només va guanyar diners, sinó respecte. El respecte que li havia perdut la gent que l’havia vist com un tonto passejant pel Congo. I la fortuna, o el respecte, van fer que les dones se li acostessin fins que va arribar un dia que el negre es va enamorar molt d’una dona en concret. Es va enamorar tant que va perdre el cap, sense comptar que al cap hi tenia el cervell. Però sort que abans de perdre el cap, el cervell va aconseguir dominar una mica la inconsciència de l’amor, i va escollir una dona que no l’estimés ni per la fortuna ni per la intel·ligència sinó per una altre cosa. I és que cal recordar que l’home negre era negre, i com a tal,  aquella extremitat reproductora que tenen els homes, a ell no li mancava en absolut. Així que el negre, l’amada i els dos cervells, van ser feliços i van menjar anissos. 

Hi ha vida abans de la mort?

Ens limitem a néixer, créixer i morir. La forma que tenim de créixer és seguir al ramat, fer el què fa la majoria; Estudiem per treballar. Treballem per guanyar capital. Un capital que ens donarà alguna d’aquelles alegries que ha inventat el sistema actual. Som lliures, som molt lliures, molt i molt lliures... lliures dins de la nostre respectiva gàbia. Ens conformem, molt sovint ens conformem,  els humans som d’allò més conformistes.  Tot ens està bé. Ens està tan bé, que no movem ni un dit. L’únic que  sembla que sabem moure,  és la preocupació, la preocupació pel futur. I se’ns escapa la vida, se’ns escapa la vida per les  esquerdes de la preocupació.
Sona estrany ,eh? Qui no s’ha preguntat més d’una vegada si hi ha vida després de la mort? No crec que se’n salvi ningú. Ni filòsofs, ni científics, ni artistes, ni intel·lectuals, ni polítics, ni ngú. I és que els humans sempre hem tingut la costum d’aprofitar el present mirant al futur.
I se’ns ha passat per alt viure. Ens hem oblidat de viure. O potser només li hem canviat el significat. Potser per a molts viure és conformar-se. Estudiar, treballar, tenir capital, i anar se’n a dormir acompanyat cada nit, tenir fills, i així anar fent, generació en generació, sempre igual.
Però deixeu-me discrepar, per a mi viure és anar fent créixer la llibertat d’un, no la que els altres considerin llibertat, no el que els altres consideren que s’ha de fer. S’ha de saber que aquesta llibertat no es podrà assolir mai completament, la llibertat anirà augmentant a mida que un vagi trobant les eines per construir la pròpia felicitat i la dels demés. Sabent que mai seràs ni lliure ni feliç del tot, però sabent que tant  la llibertat com la felicitat podran arribar a ser tan grans com un vulgui que siguin .
I que voleu que us digui? No sé si hi haurà vida després de la mort, però tinc clar que en el meu cas, faré el que sigui perquè hi hagi vida abans de la mort.
Fins ara volia seguir amb la òptica de la família, però cada dia m’irrita més la idea de tenir que estudiar una carrera, per passar-me el dia tancat en una botiga. Sé que me’n acabaria penedint d’aquesta decisió. I ara pensareu que sóc el típic adolescent somiador. O potser que sóc un vago. Però el cas és que no penso anar a la Universitat. No se m’hi ha perdut res allà. No penso fer el que fa tothom. No vull seguir amb la monotonia d'aquesta societat. Vull anar a viure a la Polinèsia. Vull treballar allà. Ser guia d’immersions per a turistes rics. Vull veure tot aquell paradís. Vull fer vida allà. Vull fer créixer la meva llibertat. No vull seguir el camí que segueix el ramat. Vull ser jo qui indiqui el camí que vull seguir. No vull perdre el temps en carreres estupides. No vull perdre ni un dia més de la meva vida. Vull aconseguir que hi hagi vida abans de la mort.  

I diuen que l'amor és cec.

Ara, ara que ja no tinc una pell a la que acariciar tan suaument que pugui ser capaç de transparentar un per sempre, ara que la felicitat d'aquesta persona que acariciava s'ha independitzat totalment de mi, ara que intueixo que potser només he sigut un extra de la seva pel·lícula, ara que és quan ella i jo ens hem de despedir, doncs se m'acudeix pensar en la possibilitat de que no sigui existent un amor com cal en el Planeta Terra, i aleshores vaig més enllà , i em fixo amb la Lluna. Brilla. I somriu. Potser m'ha vist. La miro, com aquell qui mira, després de varies temporades sense follar (ni fer l'amor), el pitram enlluernador de qualsevol dona atractiva. Em mira. La veig. I rellueix encara més. La torno a mirar, i m'enamoro del més enllà. De la Lluna. Del seu somriure, de tota, tota ella, ella segurament la més dolça llum. Preparo una estratègia. Un pla infal·lible per fer-la meva. Estudio la carrera d'astronomia. No mola gaire, però m'esforço, i finalment me la trec. Vaig a visitar a la Nasa. Els hi dic que sóc astronauta, que em preparin un supositori gegant d'aquells que et permeten fugir del Planeta Terra direcció a un univers lliure d’humanitat. I va, i em diuen que no. Que era mentida, que l'home no havia anat mai a la lluna, i tots els membres de la Nasa allà presents es varen burlar de la meva persona, orgullosos de la seva mentida. I entre les rialles malignes d'aquells membres de la Nasa, em van dir que encara que hi hagués la més mínima possibilitat d’anar-hi, mai, mai de la vida hi podria anar un malalt d'amor com jo. I vaig plorar. Molt. Com qui plora com si plorar fos la solució a qualsevol problema. Però finalment i després de molt sacrifici em vaig aixecar, i com que ja sabia jo alguna cosa de la orbitació (per la carrera estudiada anteriorment), vaig fer uns càlculs, i em vaig comprar una bicicleta. Una bicicleta que em va distreure en els moments d’avorriment. Però que realment no tenia res a veure amb l'orbitació, aquells càlculs van ser purament econòmics. El cas és que vaig dissenyar un propulsor d'aquells típics per anar a l'espai, i un cop dissenyat el vaig construir, i a falta de material, i de capital, vaig fer-lo d'aquests típics d' “usar y tirar”, i és que estava tan enamorat, que ja sabia jo que no em caldria tornar, que usaria el propulsor per anar, i un cop allà el podria tirar. I la mateixa tarda d'acabar-lo ja vaig dirigir-me a la Lluna. Va ser un llarg viatge, un viatge realment molt dur, però les ganes estaven per sobre de tot. I hi vaig arribar. Molt satisfet de mi mateix. Però un cop allà, la cosa va començar a decaure quan encara no havia començat. Només arribar la Lluna em va dir -Treu-me els peus de sobre, carallot!-. Aleshores la ceguesa passada em va cegar de nou, i em va provocar un impuls que em va llençar inconscientment als llavis de la Lluna. I vaig provar els seus llavis, aquells que aparentaven ser tan i tan dolços però que a l’hora de la veritat vaig notar que tenien gust a sorra. A sorra neta, però a sorra. I amb tot aquest sorral que em queia al damunt, vaig sentir mal-estar. I el mal-estar em va llençar al buit. I tot flotant pel buit espacial vaig anar a parar dins d'un forat negre. Tan negre, que es podia apreciar sense dificultats una llum que brillava vergonyosa a fora. Vergonyosa, però no per això menys intensa. Una llum totalment aliena a la Lluna. Aquesta era preciosa. I brillant, més encara que la lluna. I allà, allà dins, i en aquell precís instant vaig veure la possibilitat de passar l'eternitat observant aquella llum meravellosa. I així ho vaig fer. Jo l'observava. I ella m'il·luminava l’existència. Desinteressadament. Fàcil. Tot era fàcil, senzill, sense complicacions. I sí, era feliç. Era molt feliç.

I és que dins del forat més negre, el més petit detall t’omple de llum.