Hi ha vida abans de la mort?

Ens limitem a néixer, créixer i morir. La forma que tenim de créixer és seguir al ramat, fer el què fa la majoria; Estudiem per treballar. Treballem per guanyar capital. Un capital que ens donarà alguna d’aquelles alegries que ha inventat el sistema actual. Som lliures, som molt lliures, molt i molt lliures... lliures dins de la nostre respectiva gàbia. Ens conformem, molt sovint ens conformem,  els humans som d’allò més conformistes.  Tot ens està bé. Ens està tan bé, que no movem ni un dit. L’únic que  sembla que sabem moure,  és la preocupació, la preocupació pel futur. I se’ns escapa la vida, se’ns escapa la vida per les  esquerdes de la preocupació.
Sona estrany ,eh? Qui no s’ha preguntat més d’una vegada si hi ha vida després de la mort? No crec que se’n salvi ningú. Ni filòsofs, ni científics, ni artistes, ni intel·lectuals, ni polítics, ni ngú. I és que els humans sempre hem tingut la costum d’aprofitar el present mirant al futur.
I se’ns ha passat per alt viure. Ens hem oblidat de viure. O potser només li hem canviat el significat. Potser per a molts viure és conformar-se. Estudiar, treballar, tenir capital, i anar se’n a dormir acompanyat cada nit, tenir fills, i així anar fent, generació en generació, sempre igual.
Però deixeu-me discrepar, per a mi viure és anar fent créixer la llibertat d’un, no la que els altres considerin llibertat, no el que els altres consideren que s’ha de fer. S’ha de saber que aquesta llibertat no es podrà assolir mai completament, la llibertat anirà augmentant a mida que un vagi trobant les eines per construir la pròpia felicitat i la dels demés. Sabent que mai seràs ni lliure ni feliç del tot, però sabent que tant  la llibertat com la felicitat podran arribar a ser tan grans com un vulgui que siguin .
I que voleu que us digui? No sé si hi haurà vida després de la mort, però tinc clar que en el meu cas, faré el que sigui perquè hi hagi vida abans de la mort.
Fins ara volia seguir amb la òptica de la família, però cada dia m’irrita més la idea de tenir que estudiar una carrera, per passar-me el dia tancat en una botiga. Sé que me’n acabaria penedint d’aquesta decisió. I ara pensareu que sóc el típic adolescent somiador. O potser que sóc un vago. Però el cas és que no penso anar a la Universitat. No se m’hi ha perdut res allà. No penso fer el que fa tothom. No vull seguir amb la monotonia d'aquesta societat. Vull anar a viure a la Polinèsia. Vull treballar allà. Ser guia d’immersions per a turistes rics. Vull veure tot aquell paradís. Vull fer vida allà. Vull fer créixer la meva llibertat. No vull seguir el camí que segueix el ramat. Vull ser jo qui indiqui el camí que vull seguir. No vull perdre el temps en carreres estupides. No vull perdre ni un dia més de la meva vida. Vull aconseguir que hi hagi vida abans de la mort.