I diuen que l'amor és cec.

Ara, ara que ja no tinc una pell a la que acariciar tan suaument que pugui ser capaç de transparentar un per sempre, ara que la felicitat d'aquesta persona que acariciava s'ha independitzat totalment de mi, ara que intueixo que potser només he sigut un extra de la seva pel·lícula, ara que és quan ella i jo ens hem de despedir, doncs se m'acudeix pensar en la possibilitat de que no sigui existent un amor com cal en el Planeta Terra, i aleshores vaig més enllà , i em fixo amb la Lluna. Brilla. I somriu. Potser m'ha vist. La miro, com aquell qui mira, després de varies temporades sense follar (ni fer l'amor), el pitram enlluernador de qualsevol dona atractiva. Em mira. La veig. I rellueix encara més. La torno a mirar, i m'enamoro del més enllà. De la Lluna. Del seu somriure, de tota, tota ella, ella segurament la més dolça llum. Preparo una estratègia. Un pla infal·lible per fer-la meva. Estudio la carrera d'astronomia. No mola gaire, però m'esforço, i finalment me la trec. Vaig a visitar a la Nasa. Els hi dic que sóc astronauta, que em preparin un supositori gegant d'aquells que et permeten fugir del Planeta Terra direcció a un univers lliure d’humanitat. I va, i em diuen que no. Que era mentida, que l'home no havia anat mai a la lluna, i tots els membres de la Nasa allà presents es varen burlar de la meva persona, orgullosos de la seva mentida. I entre les rialles malignes d'aquells membres de la Nasa, em van dir que encara que hi hagués la més mínima possibilitat d’anar-hi, mai, mai de la vida hi podria anar un malalt d'amor com jo. I vaig plorar. Molt. Com qui plora com si plorar fos la solució a qualsevol problema. Però finalment i després de molt sacrifici em vaig aixecar, i com que ja sabia jo alguna cosa de la orbitació (per la carrera estudiada anteriorment), vaig fer uns càlculs, i em vaig comprar una bicicleta. Una bicicleta que em va distreure en els moments d’avorriment. Però que realment no tenia res a veure amb l'orbitació, aquells càlculs van ser purament econòmics. El cas és que vaig dissenyar un propulsor d'aquells típics per anar a l'espai, i un cop dissenyat el vaig construir, i a falta de material, i de capital, vaig fer-lo d'aquests típics d' “usar y tirar”, i és que estava tan enamorat, que ja sabia jo que no em caldria tornar, que usaria el propulsor per anar, i un cop allà el podria tirar. I la mateixa tarda d'acabar-lo ja vaig dirigir-me a la Lluna. Va ser un llarg viatge, un viatge realment molt dur, però les ganes estaven per sobre de tot. I hi vaig arribar. Molt satisfet de mi mateix. Però un cop allà, la cosa va començar a decaure quan encara no havia començat. Només arribar la Lluna em va dir -Treu-me els peus de sobre, carallot!-. Aleshores la ceguesa passada em va cegar de nou, i em va provocar un impuls que em va llençar inconscientment als llavis de la Lluna. I vaig provar els seus llavis, aquells que aparentaven ser tan i tan dolços però que a l’hora de la veritat vaig notar que tenien gust a sorra. A sorra neta, però a sorra. I amb tot aquest sorral que em queia al damunt, vaig sentir mal-estar. I el mal-estar em va llençar al buit. I tot flotant pel buit espacial vaig anar a parar dins d'un forat negre. Tan negre, que es podia apreciar sense dificultats una llum que brillava vergonyosa a fora. Vergonyosa, però no per això menys intensa. Una llum totalment aliena a la Lluna. Aquesta era preciosa. I brillant, més encara que la lluna. I allà, allà dins, i en aquell precís instant vaig veure la possibilitat de passar l'eternitat observant aquella llum meravellosa. I així ho vaig fer. Jo l'observava. I ella m'il·luminava l’existència. Desinteressadament. Fàcil. Tot era fàcil, senzill, sense complicacions. I sí, era feliç. Era molt feliç.

I és que dins del forat més negre, el més petit detall t’omple de llum.