Tornaràs a tremolar.

Quan ja ho tens tot. Calés. Feina. Amics. Amants. Somnis somiats. Moments viscuts. Quan ja has plorat. Quan ja has sentit. Quan ja has somrigut. Quan ja has creat alguna cançó. Quan ja has robat petons. Quan ja has perdut tresors. Quan ja els has oblidat. Quan ja has mentit. Quan ja has pregat. Quan ja has cregut. Quan ja has volat.

Quan ja has posseït una botella de nit, i una ressaca de dia. Quan ja has tremolat tot el què havies de tremolar.

Quan ja ho has vist tot. Tot, tot. O almenys quan ho creus. Quan ja no trobes sentit a la vida, perquè creus que ja ho has viscut tot...

...arriba Mishima i et diu que no hi ha res etern, ni els calés ni la feina, ni els amics ni els amants, els somnis somiats, els moments viscuts, són com fulles al vent, se les emporta enllà i capriciós les fa tornar, tornaràs a sofrir, tornaràs a plorar, tornaràs a sentir, tornaràs a somriure, tornaràs a somiar, i la lletra de l'himne, sobreviurà a la cançó, els petons robats, els tresors perduts, els oblidats, són com fulles que el vent s'emporta enllà i capriciós les fa tornar, tornaràs a mentir, tornaràs a pregar, tornaràs a creure, tornaràs a fer-ho veure, tornaràs a volar.

La ressaca de dia i la botella de nit, els somriures forçats, els sanglots fingits, són com paraules al vent, malentesos passats que arreglaràs qui sap quan, tornaràs a sentir, tornaràs a plorar, tornaràs a veure, tornaràs a viure, tornaràs a tremolar.

I aleshores dius -collons, quanta raó i quant de sentit que té la vida!-.

La vida, que tot ens ho dona, i tot ens ho treu. Que ens dona la felicitat, amb una dosis de tristesa final. Que ens dona l’alegria amb la pena inclosa. Que ens regala la música, i ens atabala amb soroll. La vida que ens fa forts però ens debilita. Que ens fa somiar, però ens desperta. Que ens endolla però ens abaixa els ploms. Que ens dona el plaer que convertirà en dolor. La vida, que ens omple d’amor i ens ofega amb desamor.