Tornaràs a tremolar.

Quan ja ho tens tot. Calés. Feina. Amics. Amants. Somnis somiats. Moments viscuts. Quan ja has plorat. Quan ja has sentit. Quan ja has somrigut. Quan ja has creat alguna cançó. Quan ja has robat petons. Quan ja has perdut tresors. Quan ja els has oblidat. Quan ja has mentit. Quan ja has pregat. Quan ja has cregut. Quan ja has volat.

Quan ja has posseït una botella de nit, i una ressaca de dia. Quan ja has tremolat tot el què havies de tremolar.

Quan ja ho has vist tot. Tot, tot. O almenys quan ho creus. Quan ja no trobes sentit a la vida, perquè creus que ja ho has viscut tot...

...arriba Mishima i et diu que no hi ha res etern, ni els calés ni la feina, ni els amics ni els amants, els somnis somiats, els moments viscuts, són com fulles al vent, se les emporta enllà i capriciós les fa tornar, tornaràs a sofrir, tornaràs a plorar, tornaràs a sentir, tornaràs a somriure, tornaràs a somiar, i la lletra de l'himne, sobreviurà a la cançó, els petons robats, els tresors perduts, els oblidats, són com fulles que el vent s'emporta enllà i capriciós les fa tornar, tornaràs a mentir, tornaràs a pregar, tornaràs a creure, tornaràs a fer-ho veure, tornaràs a volar.

La ressaca de dia i la botella de nit, els somriures forçats, els sanglots fingits, són com paraules al vent, malentesos passats que arreglaràs qui sap quan, tornaràs a sentir, tornaràs a plorar, tornaràs a veure, tornaràs a viure, tornaràs a tremolar.

I aleshores dius -collons, quanta raó i quant de sentit que té la vida!-.

La vida, que tot ens ho dona, i tot ens ho treu. Que ens dona la felicitat, amb una dosis de tristesa final. Que ens dona l’alegria amb la pena inclosa. Que ens regala la música, i ens atabala amb soroll. La vida que ens fa forts però ens debilita. Que ens fa somiar, però ens desperta. Que ens endolla però ens abaixa els ploms. Que ens dona el plaer que convertirà en dolor. La vida, que ens omple d’amor i ens ofega amb desamor. 

Somni d'una nit qualsevol.

Avui, després de veure un partit d'algun esport femení d'aquells que les esportistes quasi no van vestides, i de passar la nit amb els amics, m'he despertat i m'he assegut a una cadira, compartint taula amb una mare que tenia assegut a la falda un nadó de 7 mesos aproximadament. A la punta de la taula estava tocant "la iaia", en acústic. Jo cantava les cançons mirant al nadó, com fardant de què de la meva boca en podien sortir paraules, i de les seves no. Va ser aleshores quan el nadó em va tornar una mirada desafiant i es va posar a cantar, amb una veu més dolça que la meva, es sabia totes les lletres, i cantava molt millor que jo. Cosa que d'una persona normal m'espero, però d'una criatura que no pot parlar doncs... Bé concluint, després del somni d'avui, m'apuntaré a classes de cant. Decidit.

"Tiempo, devuélveme el momento."

Hi ha una frase de la cançó “Tercer movimiento: Lo de adentro” de Extremoduro, que sempre m’ha captivat; "Tiempo, devuélveme el momento." 

Va, analitzem-ho tot una mica:

Tant de bo, tant de bo el temps ens pogués tornar els moments. Tots, tots i cada un d'ells. Poder tornar a reviure aquelles sensacions i vivències. Totes aquelles olors que les caracteritzaven. Que ens tornés a la vida totes aquelles imatges, que només existeixen dins del rècord i que per més que intentes no aconsegueixes recuperar.

Si? Segur?

De debò vull que em torni algun moment?

No.

Estimat Temps, no em tornis els moments. Cap d’ells. No els vull. No els vull perquè si quan te'ls vaig demanar fa temps, me'ls haguessis concedit, m'hagués quedat estancat en aquell parell de moments en concret, per sempre.

I ara, ara no estaria aquí morint-me de ganes de demanar-te els altres moments, els que ara enyoro tant, i desitjo amb totes les forces que se’m permetís tornar a viure, simplement perquè m'hagués quedat amb els moments anteriors, i aquests d'ara no haguessin existit. I si, em farà mal durant un temps el fet d’enyorar totes aquelles sensacions. Totes aquelles olors. Totes aquelles vivències. Però estic segur que aviat em sorprendràs amb nous moments, noves olors i noves sensacions, que més endavant, tu mateix em prendràs i segur que també enyoraré.

Així doncs estimat Temps, no et donaré feina, deixa-ho tot tal i com està. Estic bé. Feliç encara no. Però em trobo bé. A gust. Content. Segueixo content.

Tu, jo, Nosaltres, ningú.

Dels teus ulls al meu somriure.

Del meu somriure al teu desig.

Del teu desig al nostre capritx.

Del nostre capritx a la nostre il·lusió.

De la nostre il·lusió al nostre amor.

Del nostre amor al nosaltres.

Del nosaltres als moments.

Dels moments als instants.

Dels instants al plaer.

Del plaer a la monotonia.

De la monotonia al esgotament.

Del esgotament al desamor.

Del desamor a la ràbia.

De la ràbia a  l’odi.

De l’odi a l’amor .

De l’amor al desamor.

Del desamor a l’amor.

De l’amor al desamor.

Del desamor a l’amor.

De l’amor al desamor.

Del desamor a l’amor.

A la luz de la oscuridad.

Me apasiona la noche, me apasiona su olor, su lozanía, su desnudez , su apacibilidad frecuentemente reprimida por los seres de esta tierra. Me apasiona su libertad. Su madurez redundada por tantos años de experiencia. Pero por encima de todo, lo que más me apasiona de la noche es su color, su belleza cósmica, su oscuridad destellada por la valiente luz de la luna.
De noche me apasiona tumbarme, preferiblemente cansado, cerrar los ojos, volar libre en mi propia oscuridad, iluminar esa oscuridad con mis ideas, mis pensamientos, mis cuentos espontáneos, mis poesías repentizas, mis proyectos, mis recuerdos, mis reflexiones. Me apasiona indagar en cada rincón de mi mente, me apasiona amontonar todos los tesoros encontrados, me apasiona pensar que si encontrara la manera de proyectar todo lo que veo cuando cierro los ojos, podría perfectamente inundar de arte cualquier planeta. Me apasiona pensar que puedo encontrar la manera de hacerlo, pero no puedo. Son tantos los elementos que bailan por mi mente todas las noches, que se me hace muy difícil aferrarme a uno en concreto.
Así que escojo el camino más fácil; Soñar.
Todos esos elementos de mi mente, que no son más que el fruto de un cóctel de imaginación y oscuridad, se los regalo a los Sueños, los cuales llevarán el timón de mi mente cuando el Sueño, tutor legal de los Sueños, me deje inconsciente. Será entonces cuando los Sueños agarrarán los tesoros que les había prestado anteriormente, y harán un montaje, que aun estando inconsciente, viviré como si fuera la mismísima vida real.
Normalmente los Sueños se portan bien, e iluminan el sueño, lo hacen apetecible, hacen incluso que maldigas haber entrado en sí, haberte despertado.
Pero a veces con los Sueños, pasa como con la luna por las noches, que decide no salir. Y cuando no sale, su poderosa luz pasa a ser substituida por la mísera luz de las farolas, contaminante, tremendamente inferior en todos los aspectos. La luz de las farolas, esa que desprende más tristeza que luz.
Con los Sueños, a veces, también te quedas a oscuras. A oscuras de verdad. A veces los Sueños se llegan a convertir en auténticas pesadillas. Te hacen sufrir, te hacen sentir estafado, por haber cedido los mejores tesoros de tu mente, a algo tan infernal como una pesadilla .Te hacen maldecir tu capacidad de soñar, te hacen querer ser tu el responsable de tus sueños, te hacen agradecer haber vuelto a la vida real, haberte despertado al fin.
Pero en el fondo, las pesadillas también son necesarias, porque sin la tristeza en esta vida, las alegrías no tendrían valor. Y el hecho de que la luna decida no salir alguna noche, es disculpable, por la belleza de la plenitud dada la noche anterior.
Y todo ese mecanismo tan cautivador, está regido nada más que por la Imaginación. La parte más maravillosa y fascinante de nuestra mente. La imaginación, la luna que destella las noches y les da su mejor sonrisa. La imaginación, que te permite salir volando en cualquier momento, sin necesidad de alas. La imaginación, la que te permite flotar dentro de tu mismo ser. La imaginación la que te lo da todo, aun sin recurso alguno para tener nada. La imaginación, el poder más ineludible de los humanos. La imaginación, principal responsable de todas y cada una de las palabras anteriores.