I ara què fem?

-Fills de puta tots, he dit!.

I de cop es tanca la porta i s’obre un món de colors. De colors foscos però colors. Sona un banjo. Un contrabaix. Un bombo. I una guitarra acústica acompanyada per una veu d’home de Rotterdam borratxo però amb molts anys de conservatori al darrere. No, no és Mumford & Sons. És un pensament fictici. M’ho estic inventant. Som ànimes voladores, collons. Tenim el poder de dir “Fills de puta tots” i que després es tanqui una porta i s’obri un món de colors. En el fons és això el que m’agrada de l’escriptura. Que pots no tenir ni puta idea de res i acabar guanyant 120.000€ per una parrafada. I és que al cap i a la fi els diners ho són tot. Són felicitat, són cotxes, són dones, són sexe, són amor. Si, l’amor pels diners també és amor. Però potser si que és una merda d’amor. Però qui som nosaltres per dir quin amor és el bo? Només som ànimes voladores, collons. I ara què fem? Doncs molt fàcil. Seguir buscant el sexe, com hem fet sempre, fins que ens reproduïm. Tinguem néts malparits. I morim. Que al cap i a la fi és el que hem vingut a fer aquí. No, no. Estic exagerant. Potser estic fent broma i tot. El cas és que jo he vingut aquí per fer cançons i fer així un món millor i sobretot, guanyar molta pasta. Que al cap i a la fi els diners ho són tot.

-Què pesat amb això dels diners, Lluís!

Si bé, el cas és que el sistema capitalista és una merda, a mi no m’agrada gens. Però és que m’agraden molt les dones. 

Autodestrucció constructiva

Recordar el què encara enyores. Fer-te mal expressament. Pel morbós plaer d'escriure-ho. Violador de pensaments. Masoquista de paraules. Folk casual de fons. Intentes fer cançons. Però res. Difícil trobar acords tan particulars. Arpegis de gitano. Ventilador techno-house. Indagues sons inaudits. Per un món que s'ha esvaït. 

El dia que es posi de moda ser bo amb la gent.

El dia que es posi de moda ser bo amb la gent, la vida serà una passarel·la de models que sempre aniré a veure.

Que en comptes de voler sempre més, i només per nosaltres.

Ajudem sempre com el que més, i només pels altres.

Que compartir ens faci grans, i a l’avarícia li tallem les mans.

SOMRIC-S

Hi havia una vegada un món on els diners ho eren tot. Eren menjar. Eren roba. Eren xampú. Eren sostre. Eren plaer. Eren tot allò que un necessitava per viure. 

Un dia com qualsevol altre, una titellaire, que estava embarassada del seu marit pallasso, va trencar aigües. Allà, a l’hospital, es podia apreciar el cap d’en Gus, que sortia atent a tots els somriures que hi havien a aquella habitació. 

Aquell nadó va anar creixent, els pares agafaven draps de roba dels titelles, i li cosien totes les peces de vestir. 

A la guarderia, en Gus cridava molt l’atenció. No per la roba, sinó per mostrar-se sempre molt col·laborador. Les professores sempre li agraïen amb un somriure. I ell es posava molt content.

Quan va començar l’escola, les professores notaven quelcom estrany en aquell infant. Tenia molt de carisma per l’edat que tenia.  I tothom li somreia a en Gus. I ell era feliç. 

A mida que es va anar fent gran les obligacions del Gus augmentaven. Ell no acostumava a fer els deures. A casa es dedicava a preparar espectacles per els més menuts de l’escola, i les interpretava a l’hora del pati. Tots somreien contents. I ell era feliç. 

Sovint els amics d’en Gus es queixaven, perquè no tenien joguines suficients.  Ell no es ficava en aquest tipus de conversacions. Ell volia fer somriure a tanta gent com pogués. Ja en tenia prou. 

Al acabar la secundaria en Gus havia après petites coses del món de l’art. I l’any següent,  quan tots els seus amics van començar el batxillerat, ell va ampliar els seus coneixements de música, teatre i dibuix de manera autodidacta. 

Al cap d’un any, els seus pares feien una ruta per algunes de les ONGs d’Europa. En Gus els va acompanyar. I allà va començar a posar en practica els seus espectacles. Ho combinava tot, et pintava una música amb la guitarra, mentre expressava corporalment tota una historia sempre amb final feliç. Et deixava reproduint la música que havia pintat anteriorment i et dibuixava una cançó. Tothom somreia. Ell era feliç.

I així va anar fent vida, visitant a tot aquell que necessitava somriure. Assolint el seu objectiu amb espectacles meravellosos. En un món on els diners ho són tot, ell s’alimentava de somriures. Ell s’aixoplugava en els somriures. Ell es purificava amb els somriures. Ell es vestia de somriures. El seu plaer eren els somriures. Tota, tota la seva vida eren infinitats de somriures que es reduïen a la seva pròpia felicitat. 

Sóc un fil d'estendre la roba

Descripció gràfica: 

Sóc un fil d'estendre la roba.

Un bonic fil d’estendre la roba, vivia en un bonic balcó on una bonica joveneta hi penjava tot sovint peces de roba que, amb el pes, dibuixaven un somriure en aquell fil.
Malauradament, els fils viuen per sempre, però les jovenetes es fan grans, i la tecnologia avança. I els fils entristeixen i sense el pes d’un somriure tots ells canten al uníson...

Sóc un fil d'estendre la roba.
Lleig i inútil.

Sóc un fil d'estendre la roba.

Al que ja ningú valora.

Sol i inútil.

Sóc un fil d'estendre la roba.

Al que ningú ja valora.

Tothom té ja una assecadora.

I és per això que sempre que veig un fil d’estendre la roba, faig fotografies com aquesta:

La voluntat de la formiga.

Imagineu una formiga. Poca cosa, si. Però forta. Capaç. Valenta. Constant.

Us imagineu què passaria si els dubtes l’ofeguessin?

Us imagineu què passaria si la seva vida estigués plena d’interrogants?
Jo si.
Jo crec que tindria la força necessària per doblegar cada un d’aquests interrogants que l’ofeguen!
Que seria capaç de donar-lis forma!
Que els canviaria per exclamacions!
I les exclamacions tindrien forma de resposta!

Ara, nosaltres, els humans, sense deixar de ser humans, ens posem en la situació de la formiga. Ens ofeguen els dubtes, els interrogants. I nosaltres, possiblement no intentarem sortir d’aquest mar de dubtes. Ens oblidarem de que som dimensionalment molt més superiors que aquella formiga. Ens oblidarem que aquell insecte tan insignificant, ha resultat mostrar-se molt més fort, més valent, més capaç i més constant que nosaltres. Ens oblidarem que nosaltres som més intel·ligents, més hàbils, més forts, més capaços, més valents, més constants, més poderosos... que aquella formiga. I encara amb totes aquestes qualitats, morirem ofegats. Almenys molt abans de que s’ofeguin les formigues.

Si, és cert que els humans sabem nedar. Però ens asfixien les pors. I ens manca totalment la voluntat. La voluntat de la formiga.

Por a obrir els ulls.

Optofòbica humanitat,

que ens té els ulls tancats.

Mil pors i remordiments,

saturen les nostres ments.

Mil valors per descobrir.

Mil prats encara hem de veure florir.

Deixa’ns creure societat,

deixa’ns veure el món en optimes condicions.

Sense aquells que t’han embrutat.

Canvia l’odi per amor.

Crema la maldat.

Que de les cendres  en neixin flors.

I quan hagis acabat,

Tindrem un món de colors.

Crearem un món real, 

on tot serà com cal.

On tothom sabrà fer el bé,

sense imposar prèviament

el què s’ha de fer.

Immunitzada quedarà  

La humanitat

De la optofobia

Per sempre. 

Qui perd el timó sempre li queda l'àncora.

Hi havia una vegada un negre del Congo que era considerat per tot el poblat com un tonto. El cas és que el seu cervell havia trobat un conducte dins del encèfal d’aquell negre que li permetia escapar. Així doncs el cervell es va organitzar de tal manera que durant el dia se’n aniria a aprendre coses per ell mateix, i durant la nit estaria dins de l’encèfal  d’aquell negre.

D’aquesta manera, el negre somiava cada nit amb les coses més meravelloses que mai ningú havia pensat. Somiava amb invents que serien útils a tota la humanitat. Somiava amb els secrets més valuosos de la vida. I esclar el seu cervell era lliure, no depenia en absolut del pes de la ignorància de cap home ni de la seva respectiva anima. Podia descobrir lliurement allò que el cervell realment volia.

Però maleit el moment en que el negre es despertava, totes les idees se’n anaven amb el prodigiós cervell, i ell no recordava res. Estava desorientat del tot. Bé potser si que l’ànima li deia ves cap aquí, ves cap allà... però no tenia un rumb clar, no sabia que havia de fer. Des de fora se’l veia realment com un tonto. I cada vespre tornava a casa sense haver aprés res. Res de res.

I així varen anar passant els ignorants dies, i les fascinants nits de la vida d’aquell negre. Fins que un dia en un d’aquells passejos d’ignorància conduits per l’ànima d’aquell negre, un home blanc que ja feia un parell de dies que s’havia instal·lat al Congo per explotar els recursos d’aquell lloc, va veure aquell negre passejant de forma estranya, diferent a tots els altres negres de la zona. L’home blanc el va seguir dissimuladament fins casa seva, apuntant cada detall del seu curiós comportament. Captivat l’home blanc, va decidir passar la nit a prop d’on aquell negre vivia. La llum de la casa permetia apreciar a l’home blanc els moviments d’aquell negre. Es podia apreciar com es cuinava amb moltes dificultats alguna cosa per sopar. S’hi va estar una bona estona. I finalment, va tancar el llum per anar a dormir. Però l’home blanc no va deixar d’observar, i amb el temps exacte per a que el negre s’adormís, l’home blanc va veure entrar molt discretament un cervell. Immediatament l’home blanc es va aixecar per anar a veure que passava allà dins. Va veure com aquell cervell s’introduïa dins de l’encèfal d’aquell negre. I l’home blanc ho va entendre tot, va veure que un cervell d’aquestes característiques li aportarien a aquell negre uns somnis increïbles. Així que va estudiar un pla per treure profit d’aquell cervell. Primer va pensar en segrestar-lo per implantar-se’l a ell. Però l’home blanc ja n’estava content amb el seu. I més tard va pensar en un projector de somnis, que li permetria saber tot el que coneixia aquell cervell. I després de uns mesos de treball, l’home blanc va aconseguir aquest projector. Així que va anar a Cal negre  a projectar el seu somni. I la primera nit ja va poder veure un invent que el faria d’or. Així que cada nit, anava a fer la projecció, s’apuntava l’invent i el construïa, i s’anava fent ric, cada cop més, però mai en tenia prou. Fins que en un dels viatges diürns i lliures del cervell d’aquell negre, va veure un dels seus invents, i va aconseguir informació de qui n’era el responsable. Un cop va saber que era l’home blanc, va veure que ja n’hi havia copiat més d’invents. I aleshores el cervell va entendre-ho tot; Les pessigolles que notava últimament per les nits, eren el projector d’aquell home blanc. Així que per la tarda va tornar a casa el cervell tot ple de ràbia. Es va introduir a l’encèfal del negre. I per primer cop van sortir tots dos junts durant el dia per anar a buscar a l’home blanc. Se’l varen trobar fent la migdiada, i el cervell va tenir una brillant idea. Amb el cos de l’home negre va extreure el cervell de l’home blanc, pel mateix conducte que el cervell d’aquell negre havia trobat per a sortir. Un cop fora el cervell de l’home blanc, el cervell d’aquell negre va sortir també i li va dir:

 -Hola cervell de blanc. Tinc un tracte per a tu; Jo faré que aquest negre et  netegi tota aquesta maldat i avarícia que se’t veu bruta a la part superior del còrtex, a canvi de que tu formis part a partir d’ara del seu encèfal. Jo seré lliure durant el dia, i a les nits et visitaré i compartiré les meves coneixences amb tu. Què et sembla?

-Em netejarà tota aquesta brutícia? De debò?!

-Amb molt de gust company.

- Tracte fet doncs.

I així ho varen fer. Varen deixar a l’home blanc ofegant-se en un mar d’ignorància. El cervell de l’home blanc va ser netejat i introduït dins del negre, que ja podia caminar amb un rumb clar i definit. Que podia pensar en la vida, en tot allò que ell volgués.

Per les nits el cervell lliure tornava i compartia amb el cervell company tots els seus invents, totes les idees, totes les aventures, de tal manera que aquell negre va inventar la videoconsola, la televisió, la monarquia, el blau turquesa, entre molts d’altres invents super imprescindibles per a la humanitat. Invents amb els que no només va guanyar diners, sinó respecte. El respecte que li havia perdut la gent que l’havia vist com un tonto passejant pel Congo. I la fortuna, o el respecte, van fer que les dones se li acostessin fins que va arribar un dia que el negre es va enamorar molt d’una dona en concret. Es va enamorar tant que va perdre el cap, sense comptar que al cap hi tenia el cervell. Però sort que abans de perdre el cap, el cervell va aconseguir dominar una mica la inconsciència de l’amor, i va escollir una dona que no l’estimés ni per la fortuna ni per la intel·ligència sinó per una altre cosa. I és que cal recordar que l’home negre era negre, i com a tal,  aquella extremitat reproductora que tenen els homes, a ell no li mancava en absolut. Així que el negre, l’amada i els dos cervells, van ser feliços i van menjar anissos. 

Hi ha vida abans de la mort?

Ens limitem a néixer, créixer i morir. La forma que tenim de créixer és seguir al ramat, fer el què fa la majoria; Estudiem per treballar. Treballem per guanyar capital. Un capital que ens donarà alguna d’aquelles alegries que ha inventat el sistema actual. Som lliures, som molt lliures, molt i molt lliures... lliures dins de la nostre respectiva gàbia. Ens conformem, molt sovint ens conformem,  els humans som d’allò més conformistes.  Tot ens està bé. Ens està tan bé, que no movem ni un dit. L’únic que  sembla que sabem moure,  és la preocupació, la preocupació pel futur. I se’ns escapa la vida, se’ns escapa la vida per les  esquerdes de la preocupació.
Sona estrany ,eh? Qui no s’ha preguntat més d’una vegada si hi ha vida després de la mort? No crec que se’n salvi ningú. Ni filòsofs, ni científics, ni artistes, ni intel·lectuals, ni polítics, ni ngú. I és que els humans sempre hem tingut la costum d’aprofitar el present mirant al futur.
I se’ns ha passat per alt viure. Ens hem oblidat de viure. O potser només li hem canviat el significat. Potser per a molts viure és conformar-se. Estudiar, treballar, tenir capital, i anar se’n a dormir acompanyat cada nit, tenir fills, i així anar fent, generació en generació, sempre igual.
Però deixeu-me discrepar, per a mi viure és anar fent créixer la llibertat d’un, no la que els altres considerin llibertat, no el que els altres consideren que s’ha de fer. S’ha de saber que aquesta llibertat no es podrà assolir mai completament, la llibertat anirà augmentant a mida que un vagi trobant les eines per construir la pròpia felicitat i la dels demés. Sabent que mai seràs ni lliure ni feliç del tot, però sabent que tant  la llibertat com la felicitat podran arribar a ser tan grans com un vulgui que siguin .
I que voleu que us digui? No sé si hi haurà vida després de la mort, però tinc clar que en el meu cas, faré el que sigui perquè hi hagi vida abans de la mort.
Fins ara volia seguir amb la òptica de la família, però cada dia m’irrita més la idea de tenir que estudiar una carrera, per passar-me el dia tancat en una botiga. Sé que me’n acabaria penedint d’aquesta decisió. I ara pensareu que sóc el típic adolescent somiador. O potser que sóc un vago. Però el cas és que no penso anar a la Universitat. No se m’hi ha perdut res allà. No penso fer el que fa tothom. No vull seguir amb la monotonia d'aquesta societat. Vull anar a viure a la Polinèsia. Vull treballar allà. Ser guia d’immersions per a turistes rics. Vull veure tot aquell paradís. Vull fer vida allà. Vull fer créixer la meva llibertat. No vull seguir el camí que segueix el ramat. Vull ser jo qui indiqui el camí que vull seguir. No vull perdre el temps en carreres estupides. No vull perdre ni un dia més de la meva vida. Vull aconseguir que hi hagi vida abans de la mort.  

I diuen que l'amor és cec.

Ara, ara que ja no tinc una pell a la que acariciar tan suaument que pugui ser capaç de transparentar un per sempre, ara que la felicitat d'aquesta persona que acariciava s'ha independitzat totalment de mi, ara que intueixo que potser només he sigut un extra de la seva pel·lícula, ara que és quan ella i jo ens hem de despedir, doncs se m'acudeix pensar en la possibilitat de que no sigui existent un amor com cal en el Planeta Terra, i aleshores vaig més enllà , i em fixo amb la Lluna. Brilla. I somriu. Potser m'ha vist. La miro, com aquell qui mira, després de varies temporades sense follar (ni fer l'amor), el pitram enlluernador de qualsevol dona atractiva. Em mira. La veig. I rellueix encara més. La torno a mirar, i m'enamoro del més enllà. De la Lluna. Del seu somriure, de tota, tota ella, ella segurament la més dolça llum. Preparo una estratègia. Un pla infal·lible per fer-la meva. Estudio la carrera d'astronomia. No mola gaire, però m'esforço, i finalment me la trec. Vaig a visitar a la Nasa. Els hi dic que sóc astronauta, que em preparin un supositori gegant d'aquells que et permeten fugir del Planeta Terra direcció a un univers lliure d’humanitat. I va, i em diuen que no. Que era mentida, que l'home no havia anat mai a la lluna, i tots els membres de la Nasa allà presents es varen burlar de la meva persona, orgullosos de la seva mentida. I entre les rialles malignes d'aquells membres de la Nasa, em van dir que encara que hi hagués la més mínima possibilitat d’anar-hi, mai, mai de la vida hi podria anar un malalt d'amor com jo. I vaig plorar. Molt. Com qui plora com si plorar fos la solució a qualsevol problema. Però finalment i després de molt sacrifici em vaig aixecar, i com que ja sabia jo alguna cosa de la orbitació (per la carrera estudiada anteriorment), vaig fer uns càlculs, i em vaig comprar una bicicleta. Una bicicleta que em va distreure en els moments d’avorriment. Però que realment no tenia res a veure amb l'orbitació, aquells càlculs van ser purament econòmics. El cas és que vaig dissenyar un propulsor d'aquells típics per anar a l'espai, i un cop dissenyat el vaig construir, i a falta de material, i de capital, vaig fer-lo d'aquests típics d' “usar y tirar”, i és que estava tan enamorat, que ja sabia jo que no em caldria tornar, que usaria el propulsor per anar, i un cop allà el podria tirar. I la mateixa tarda d'acabar-lo ja vaig dirigir-me a la Lluna. Va ser un llarg viatge, un viatge realment molt dur, però les ganes estaven per sobre de tot. I hi vaig arribar. Molt satisfet de mi mateix. Però un cop allà, la cosa va començar a decaure quan encara no havia començat. Només arribar la Lluna em va dir -Treu-me els peus de sobre, carallot!-. Aleshores la ceguesa passada em va cegar de nou, i em va provocar un impuls que em va llençar inconscientment als llavis de la Lluna. I vaig provar els seus llavis, aquells que aparentaven ser tan i tan dolços però que a l’hora de la veritat vaig notar que tenien gust a sorra. A sorra neta, però a sorra. I amb tot aquest sorral que em queia al damunt, vaig sentir mal-estar. I el mal-estar em va llençar al buit. I tot flotant pel buit espacial vaig anar a parar dins d'un forat negre. Tan negre, que es podia apreciar sense dificultats una llum que brillava vergonyosa a fora. Vergonyosa, però no per això menys intensa. Una llum totalment aliena a la Lluna. Aquesta era preciosa. I brillant, més encara que la lluna. I allà, allà dins, i en aquell precís instant vaig veure la possibilitat de passar l'eternitat observant aquella llum meravellosa. I així ho vaig fer. Jo l'observava. I ella m'il·luminava l’existència. Desinteressadament. Fàcil. Tot era fàcil, senzill, sense complicacions. I sí, era feliç. Era molt feliç.

I és que dins del forat més negre, el més petit detall t’omple de llum.  

Tornaràs a tremolar.

Quan ja ho tens tot. Calés. Feina. Amics. Amants. Somnis somiats. Moments viscuts. Quan ja has plorat. Quan ja has sentit. Quan ja has somrigut. Quan ja has creat alguna cançó. Quan ja has robat petons. Quan ja has perdut tresors. Quan ja els has oblidat. Quan ja has mentit. Quan ja has pregat. Quan ja has cregut. Quan ja has volat.

Quan ja has posseït una botella de nit, i una ressaca de dia. Quan ja has tremolat tot el què havies de tremolar.

Quan ja ho has vist tot. Tot, tot. O almenys quan ho creus. Quan ja no trobes sentit a la vida, perquè creus que ja ho has viscut tot...

...arriba Mishima i et diu que no hi ha res etern, ni els calés ni la feina, ni els amics ni els amants, els somnis somiats, els moments viscuts, són com fulles al vent, se les emporta enllà i capriciós les fa tornar, tornaràs a sofrir, tornaràs a plorar, tornaràs a sentir, tornaràs a somriure, tornaràs a somiar, i la lletra de l'himne, sobreviurà a la cançó, els petons robats, els tresors perduts, els oblidats, són com fulles que el vent s'emporta enllà i capriciós les fa tornar, tornaràs a mentir, tornaràs a pregar, tornaràs a creure, tornaràs a fer-ho veure, tornaràs a volar.

La ressaca de dia i la botella de nit, els somriures forçats, els sanglots fingits, són com paraules al vent, malentesos passats que arreglaràs qui sap quan, tornaràs a sentir, tornaràs a plorar, tornaràs a veure, tornaràs a viure, tornaràs a tremolar.

I aleshores dius -collons, quanta raó i quant de sentit que té la vida!-.

La vida, que tot ens ho dona, i tot ens ho treu. Que ens dona la felicitat, amb una dosis de tristesa final. Que ens dona l’alegria amb la pena inclosa. Que ens regala la música, i ens atabala amb soroll. La vida que ens fa forts però ens debilita. Que ens fa somiar, però ens desperta. Que ens endolla però ens abaixa els ploms. Que ens dona el plaer que convertirà en dolor. La vida, que ens omple d’amor i ens ofega amb desamor. 

Somni d'una nit qualsevol.

Avui, després de veure un partit d'algun esport femení d'aquells que les esportistes quasi no van vestides, i de passar la nit amb els amics, m'he despertat i m'he assegut a una cadira, compartint taula amb una mare que tenia assegut a la falda un nadó de 7 mesos aproximadament. A la punta de la taula estava tocant "la iaia", en acústic. Jo cantava les cançons mirant al nadó, com fardant de què de la meva boca en podien sortir paraules, i de les seves no. Va ser aleshores quan el nadó em va tornar una mirada desafiant i es va posar a cantar, amb una veu més dolça que la meva, es sabia totes les lletres, i cantava molt millor que jo. Cosa que d'una persona normal m'espero, però d'una criatura que no pot parlar doncs... Bé concluint, després del somni d'avui, m'apuntaré a classes de cant. Decidit.

"Tiempo, devuélveme el momento."

Hi ha una frase de la cançó “Tercer movimiento: Lo de adentro” de Extremoduro, que sempre m’ha captivat; "Tiempo, devuélveme el momento." 

Va, analitzem-ho tot una mica:

Tant de bo, tant de bo el temps ens pogués tornar els moments. Tots, tots i cada un d'ells. Poder tornar a reviure aquelles sensacions i vivències. Totes aquelles olors que les caracteritzaven. Que ens tornés a la vida totes aquelles imatges, que només existeixen dins del rècord i que per més que intentes no aconsegueixes recuperar.

Si? Segur?

De debò vull que em torni algun moment?

No.

Estimat Temps, no em tornis els moments. Cap d’ells. No els vull. No els vull perquè si quan te'ls vaig demanar fa temps, me'ls haguessis concedit, m'hagués quedat estancat en aquell parell de moments en concret, per sempre.

I ara, ara no estaria aquí morint-me de ganes de demanar-te els altres moments, els que ara enyoro tant, i desitjo amb totes les forces que se’m permetís tornar a viure, simplement perquè m'hagués quedat amb els moments anteriors, i aquests d'ara no haguessin existit. I si, em farà mal durant un temps el fet d’enyorar totes aquelles sensacions. Totes aquelles olors. Totes aquelles vivències. Però estic segur que aviat em sorprendràs amb nous moments, noves olors i noves sensacions, que més endavant, tu mateix em prendràs i segur que també enyoraré.

Així doncs estimat Temps, no et donaré feina, deixa-ho tot tal i com està. Estic bé. Feliç encara no. Però em trobo bé. A gust. Content. Segueixo content.

Tu, jo, Nosaltres, ningú.

Dels teus ulls al meu somriure.

Del meu somriure al teu desig.

Del teu desig al nostre capritx.

Del nostre capritx a la nostre il·lusió.

De la nostre il·lusió al nostre amor.

Del nostre amor al nosaltres.

Del nosaltres als moments.

Dels moments als instants.

Dels instants al plaer.

Del plaer a la monotonia.

De la monotonia al esgotament.

Del esgotament al desamor.

Del desamor a la ràbia.

De la ràbia a  l’odi.

De l’odi a l’amor .

De l’amor al desamor.

Del desamor a l’amor.

De l’amor al desamor.

Del desamor a l’amor.

De l’amor al desamor.

Del desamor a l’amor.